martes, septiembre 30, 2008

SP3, una mierda es

Uno de estos días que he estado con las defensas bajas acepté por descuido la actualización automática del Servis Pak 3 para Güindous Equispé. ¡En mala hora! En cuanto se reinició la máquina para ejecutar la instalación comenzaron los problemas.

Al abrir mi sesión aparecieron un montón de mensajes de error de Güindous y además la máquina se quedó muda de golpe. Ni sonidos del sistema, ni reproducción de archivos de sonido en ningún tipo de formato. ¿Y éste era el parche para solucionar los problemas del Equispé? Grrrrrr!

Me puse a buscar en foros y resulta que el puto SP3, no se sabe muy bien porqué, sobreescribe los drivers de los routers y de las tarjetas de sonido. O sea que arregla una cosa y te jode otra. ¡Pues hala, bájate los drivers nuevos a prueba de SP3, instálalos y reza porque todo vuelva a funcionar!

Lo del router fue sencillo, porque el fabricante había actualizado drivers y solo tuve que instalarlos y obviar los mensajes de error que siguen apareciendo al iniciar sesión. Pero lo de la tarjeta de sonido ha sido toda una odisea.

Tras cuatro días de un contínuo prueba-error, en los que me he sentido más inútil que Mr Bean intentando montar un mueble de Ikea, y despues de recuperar antiguos registros y de reinstalar no sé cuantas versiones de drivers por fin he conseguido que el ordenador vuelva a emitir sonidos. ¡Bieeeen!!!! La única pega es que la tarjeta de sonido externa ha muerto en el proceso probablmente por una sobretensión. Bieeeen!!!.

Si aún no habéis instalado SP3 en vuestra máquina pensaoslo dos veces antes de hacerlo. Si de todas maneras decidís instalarlo os recomiendo que hagais una copia de seguridad antes. Y que conectéis el equipa a una regleta que aguante sobretensiones. El que avisa es avisador.


P.d. Y además Photoshop ahora sólo me permite abrir un fichero por sesión. Si quiero abrir un segundo tengo que cerrar el programa y volverlo a abrir. Grrrrr!!!!
_

domingo, septiembre 28, 2008

Fàstic i vergonya

Fàstic, això és el que he sentit avui al veure el comportament de certs espectadors(ultras i no ultras) al derby d'avui. Gent que en teoria s'autoproclamen com seguidors d'un equip i que en realitat l'únic que busquen és tenir el seu minut de gloria que doni sentit a las seves existències de merda. Gent frustrada que necessita reivindicar-se com ho fan els simis.

A aquests paios no els hi agrada l'esport, el que els hi agrada és emborratxar-se, insultar als que no són de la seva banda i agredir als aficionats dels altres equips. Per tant el més lògic és que aquesta gent tingues prohibida l'entrada a qualsevol esdeveniment esportiu. Aixì s'acabarien els problemas per sempre.

I vergonya. He sentit vergonya de que els jugadors del meu equip anessin a dedicar els gols a aquests delinqüents. En que collons estaven pensant? O és que aquests paios no tenen cervell? Al final he de creure que és cert que els jugadors de futbol són una colla de milionaris sense seny que únicament serveixen per donar patadas a un baló i que a la resta de facetes de la vida es comporten com analfabets funcionals.

Aquests són els valors que ha de transmetre l'esport? Jo crec que no.
_

viernes, septiembre 26, 2008

Lapidario (V)

Dime lo que piensas y te diré: ¿y a mí que me importa?.
Tetuliano anónimo

_

jueves, septiembre 25, 2008

Naufragar

El 20 de novembre de 1820 el balener Essex navegava a mig camí entre las illes Galápagos i las illes Marqueses quan van divisar un catxalot i van provar de donar-li caça. Enmig de la persecució el catxalot es va girar contra el vaixell i el va envestir. El xoc va ser brutal i va provocar una enorme via d'aigua que va fer que el vaixell s'enfonses ràpidament. Aquest succés va ser la font on es va inspirar Herman Melville per escriure una de las millors novel.les de tots els temps: "Moby Dick".

150 anys més tard Nathaniel Philbrick va escollir la mateixa història per publicar "En el corazón del mar". Va investigar tota la documentació de la època i els diaris dels supervivents per provar de fer una reconstrucció el més fidedigne possible d'aquella travessia. I encara que sembli impossible va aconseguir escriure una obra tant apassionant com la novel.la de Melville.

El llibre comença per situar-nos a Nantucket, una petita illa al nord-est dels Estats Units. Els seus habitants viuen del comerç de cetina, un oli que s'extreu del cap del catxalot. Són una comunitat molt conservadora, tancada en si mateixa i que desconfia de qualsevol que vingui de fora. Pensen que aquests nous vinguts els prendran els seus llocs de treball i posaran en perill las seves tradicions. Especialment si els nous vinguts no son blancs ni cristians.

Aquesta introducció en la mentalitat dels habitants de Nantucket és indispensable per poder entendre els comportaments i las futures decisions dels oficials de l'Essex durant els dos anys i mig que va durar la travessia. Els criteris per reclutar la tripulació, l'asignació de tasques, la distribució de sous, i fins i tot las possibilitat de supervivència de cada tripulant aniran molt lligades a la seva ascendència a la comunitat.

Després de l'enfonsament de l'Essex els que van sobreviure es van organitzar en dos botes. Sense gaires aliments i sense aigua van haver de recórrer 1.500 milles fins que van ser rescatats. Els 8 tripulants que van sobreviure finalment(tots de famílies principals de Nantucket) van patir gana, sed i malalties de tota mena. Es van veure obligats a practicar el canibalisme amb els morts. I fins si tot es sospita que probablement van assassinar a alguns dels tripulants negres per menjar-se'ls

El més espantós d'aquest relat no és la constatació de que, en condicions extremes, el ésser humà és capaç de matar als seus companys per sobreviure, sinó que a més ho fa fredament seguint estrictes criteris d'afinitat racial, familiar o religiosa. El llibre es converteix així en tot un tractat sobre la vesant més fosca del nostre pensament, aquella que ningú vol admetre com a pròpia, però que surt a la superfície quan tot allò que ens dona seguretat sembla enfonsar-se.
_

miércoles, septiembre 24, 2008

Dolor

Ja he descobert qui m'ha posat aquesta punyetera pedra al ronyó. Fixeu-vos en el detall de la forma del green que es pot veure als 3'40" d'aquesta cançó amb un títol tant explícit com "Sent el dolor".

_

lunes, septiembre 22, 2008

Pilou&Roup

¡Hola amigos! ¿Alguna vez habéis comprado alguno de esos artefactos inútiles que anuncian en la tele a altas horas de la madrugada? Quizás no, pero ¿a que habéis estado a punto de hacerlo despues de ver repetidas hasta la saciedad las supuestas virtudes del cacharro en cuestión?

¡La teletienda es cosa del pasado! ¡Presentamos el revolucionario sistema Lo Tienes en Casa! ¿Por qué comprar a un desconocido un trasto de dudosa utilidad cuando podemos construirnos uno igual de inútil con nuestras propias manos? Ha llegado el momento de descubrir el McGuiver que todos llevamos dentro y de sacar rendimiento a todas esas horas perdidas frente al televisor viendo Bricomanía.

Si amigos, vamos a fabricar nosotros mismos todos esos cacharros que pretenden vendernos como si fuesen la oportunidad de nuestra vida. Y lo vamos a hacer de manera sencilla y barata: con lo que encontremos por casa. Hoy vamos a empezar por un producto que nunca debería faltar en vuestras casas. ¡El fabuloso Pilou&Roup!!!

¿Quién no sufrido alguna vez un golpe, una lesión, o una enfermedad que nos ha hecho ver las estrellas? Los que practicáis deportes de contacto o bricolaje extremo sabéis de que os hablo. Y los que hayais padecido recientemente un cólico nefrítico seguro que aún temblais solo de recordarlo.

Pues nada mejor para combatir el dolor que aplicar calor en la zona dolorida. Pero sin necesidad de recurrir a costosos aparatos. Desde Lo Tienes en Casa te proponemos un sencillo sistema basado en una almohada como la que todo el mundo tiene en su cama y una sencilla cuerda de pita como la que todo el munco tiene olvidada en el fondo del cajón de las herramientas. Tan solo hay que atarse la almohada sobre la zona dolorida y ¡voilà! en cuestión de minutos el dolor habrá remitido y experimentaremos una evidente mejoría.Puedes usar Pilou&Roup en tu casa, en la calle, en la oficina e incluso en el gimnasio mientras haces estiramientos. Y lo mejor de todo, cuando dejes de necesitarlo no se convertirá en un trasto inútil almacenado bajo un mueble. Solo tendrás que devolver la almohada a su cama y la cuerda a su caja de herramientas. ¡Así de sencillo!

¿No es increíble? Sí lo es, sí Mike. ¿Y cuánto dices que cuesta? Eso es lo mejor de todo, Pilou&Rope no se vende en tiendas ni en teletiendas simplemente porque nadie compraría algo que uno mismo se puede fabricar en casa de manera sencilla y barata. ¡Ya lo sabes amigo, Lo Tienes en Casa es una solución estupenda en estos tiempos de crisis! Y olvídate de las teletiendas y emplea ese tiempo y dinero en conseguir una pareja dispuesta a poner en práctica tus más oscuras fantasías sexuales. Saldrás ganado.
_

viernes, septiembre 19, 2008

Haiku en 7mm




悲嘆

Pequeña perla.
Me despiertas en la noche,
como perro furioso.


_

martes, septiembre 16, 2008

Meme mestasmatando


Un grupo musical: Rolling Stones
Una canción: "Rock is dead"
Una película: "Grito de piedra"
Un actor: Rock Hudson
Una actriz: Sharon Stone
Un comic: "Rocketer"
Unos dibujos animados: "Los Picapiedra"
Un escritor: Manuel de Pedrolo
Un animal: el pez piedra
Un país: la China
Un lugar: Stonehenge
Una prenda de ropa: los tejanos lavados a la piedra
Una comida: el empedrat
Una bebida: Delapierre
Una golosina: los adoquines de Calatayud
Un Color: el tierra
Una piedra: la de mi riñón
_

sábado, septiembre 13, 2008

Oferta de última hora

_

¿Es grave, doctor?

Ayer a las tres de la mañana comencé a sentir un agudo dolor en el costado derecho. Al principio pensé sería algo muscular y no le di mucha importancia. Pero en lugar de remitir el dolor comenzó a hacerse cada vez más intenso hasta que llegó un momento en el que se hizo absolutamente insoportable.

En ese momento creí que podía ser apendicitis así que como pude me arrastré hasta el teléfono y llamé a urgencias. Simplemente por el tono de mi voz debieron darse cuenta de que la cosa debía ser grave porque rápidamente decidieron enviarme una ambulancia.

No debió tardar más de 15 minutos, pero puedo asegurar que fueron los 15 minutos más largos de mi vida. No sabía en que postura colocarme. No podía estar tumbado, ni de pie, ni sentado,... Hiciese lo que hiciese el dolor cada vez era más insoportable. Cuando llegó la ambulancia me encontraron de pie en la cocina y sudando como si acabase de correr una marathon.

Tuve suerte de que a esas horas de la madrugada no hubiese mucha gente en urgencias y pudiesen atenderme enseguida. Me frieron a calmantes y me dejaron tumbado en una camilla hasta que me hicieron efecto. A la media hora, ya más relajado, me hicieron unas radiografías y análisis de sangre y de orina.

Despues de 6 horas de vómitos y temblores apareció una doctora argentina con los resultados. Según ella había sufrido un cólico frenético agudo, que podía repetirse o no, y que debía acudir al especialista para que hiciese el seguimiento. Al sentir aquello, supongo que fruto de mi estado, no pude reprimir una sonora carcajada al recordar este soberbio gag de Muchachada Nui. La doctora aún debe estar flipando.

_

miércoles, septiembre 10, 2008

Estic viu!

Si estàs llegint aquest text això vol dir que els gilipolles* de sempre s'han tornat a equivocar i que encara estic viu. Foteu-vos, colla d'hadrons, per que no penso deixar de ballar simplement per que arribi la fi del món. Ni de conya!



* De tant gilipolles com són fins i tot no van saber fer una simple resta i es van equivocar profetitzant el dia del Armaggedon. Juas!
_

lunes, septiembre 08, 2008

Retorn

7 del matí. Sona l'alarma del mòbil com si s'hagués d'acabar el món. Deu ser falta de costum, però tinc la impressió de que sona molt més forta que abans de vacances. L'apago de seguida i m'aixeco d'un salt. Em dutxo, m'afeito, menjo alguna cosa ràpida i sorto corrent de casa. Aquest any m'he fet el propòsit d'arribar puntual a la feina i ho vull complir.

Agafo la bici i sortint del parquing me'n adono de que m'he deixat a casa els clips dels pantalons. Merda! Si torno a casa arribaré tard el primer dia. Passo. M'arremango els pantalons i començo a pedalejar. Només em falta el barret de palla per semblar un arrossaire.

Just quan estic a meitat de camí em recordo de que m'he descuidat la samarreta neta per canviar-me a la feina. Merda, merda, merda, merda! Avui em tocarà anar tot el dia pel despatx amb el maillot de ciclista. Sort que és de color taronja elèctric i ningú se'n adonarà.

En arribar a la feina toca saludar a tothom. Gent que com jo comença avui a currar i gent que ja ha perdut el moreno de las vacances. Abans d'obrir la meva màquina ja m'avisen de que revisi el correu, que em trobaré una sorpresa. Oh, oh, comencem forts! A l'hora d'esmorzar no se'n parla d'altra cosa que de canvis a l'empresa: reorganització, trasllats i fins i tot acomiadaments.

Un ambient força estrany per un primer dia de feina.
_

viernes, septiembre 05, 2008